A foc lent

Ahir una amiga em va dir que tenir un fill m'havia canviat i m'ha fet reflexionar.
Evidentment no sóc la mateixa perquè qualsevol experiència important, i aquesta òbviament n'és una, et canvia. I són canvis que no pots veure amb claredat fins que ja ha passat un temps. És com si el temps aportés la distància necessària per veure les coses sense perdre't en els detalls, permetent contemplar el paisatge complet.
Encara és massa recent l'experiència, però m'adono que des de que em vaig quedar embarassada es va iniciar un procés de connexió amb la meva infantesa.
Suposo que el fet d'afrontar el rol de mare amb el desconeixement i les pors d'un principiant, m'han portat a buscar referències en les meves experiències. I les meves referències són els familiars i amics que han tingut fills recentment i, evidentment, els records de la meva infantesa.
Al mateix temps la relació amb un nadó és una relació que no es pot comparar amb cap adult. La comunicació no pot ser irònica, i tot i que puguin percebre sutileses, crec que l'afecte i la seguretat s'han de transmetre de forma clara. Això ha fet que poc a poc vagi desarmant mecanismes i tècniques i ara sigui perfectament capaç de mirar-lo fixament amb amor i de parlar-li amb to i paralues dolces i carinyoses.
Connexió amb la infantesa, despullar el meu jo més afectiu i nou equilibri hormonal. Tot això a foc lent durant 9+7 mesos, segur que m'ha canviat.
Però encara és aviat per saber fins a quin punt.
I perquè s'entengui i perquè sí, ho acompanyo d'una fotografia.

Accelerant

Després de 7 mesos tranquils, de rutines, amb molt de temps per adaptar-se a cada petit canvi, el Pere s'ha iniciat al ritme de vida del segle XXI.
I és que en una mateixa setmana ha dit adéu a la teta materna i hola a la cullera, a les verdures i la carn i a la guarderia.
Molts grans canvis per algú encara tan petit.
Però sembla que ho està portant bastant bé i que segueix sent un nen dolç i feliç.

Els seus companys de guarderia són tot nens: el Jordi, el Sergi, l'Arnau i el Jon. És divertit veure com són de diferents tot i tenir el mateix temps (tots són del gener i el febrer). Evidentment el Pere és el més simpàtic i el més mono.
I el seu mestre es fa conèixer com a Grego, sembla que li agraden molt els nens i que és molt carinyós amb ells.
Poc a poc anirem coneixent-los a tots.

Estem en plena adaptació a la guarderia. Dimecres serà el primer dia que es quedarà fins que li donin el dinar.
És doncs aviat per valorar l'impacte. El Pere encara no és conscient que acaba de començar un llarg camí d'escolarització, però amb molta intel·ligència i pel que pugui ser, ell ja somriu al Grego i se l'ha posat a la butxaca.