Darrerament he observat que sóc víctima d'una transformació vital en el moment que travesso la porta de la guarderia, tant d'entrada com de sortida.
Arribo corrents perquè he sortit amb el temps just, pensant en un munt de coses que cal fer aquell mateix dia i en el transcurs dels pròxims i lamentat totes les coses que no he tingut temps de fer. Qui sap quantes neurones creuades pensant quasi simultàniament coses tan diverses com que només queda llet en pols per un parell de dies i que l'accident laboral de la setmana passada l'haig d'incloure a la reunió amb Direcció pel mes vinent.
I de sobte entro a la guarderia i el temps cobra una altra dimensió. Hi ha una aureola d'innocència i bondat que s'encomana. Tothom té tot el temps que cal i tothom és amable, està alegre i t'ajuda amb el que pot.
La gent t'aguanta la porta encara que s'hagin d'esperar perquè ets a 10 metres, ajuda als avis a baixar els cotxets per les escales, busca a veure qui pot haver perdut un biberó que ha quedat sol sobre la taula, etc. Tothom saluda i somriu, de tot cor.
I és que els nens petits en general treuen lo millor de nosaltres, i la guarderia és possiblement l'ambient més infantil que pots trobar.
La seva innocència pura desarma les nostres desconfiances i les nostres exagerades preocupacions.
Surto i inconscientment corro per no perdre el semàfor. I el ritme dels passos i l'ambient bulliciós de la ciutat tornen a esvalotar les meves neurones. I la calma i l'amabilitat internes s'amaguen i esperen el seu pròxim torn.
