Han estat unes sabates extraordinàries, una adquisició d'aquestes que passa poques vegades a la vida. Ni tan sols les vaig comprar jo. Eren de la meva mare i li vaig canviar per unes botes que m'acabava de comprar i m'anaven una mica petites. Va resultar que ella preferia un calçat que li agafés bé el turmell i jo viatjava a la Índia i em convenia un calçat més lleuger i fresc.
I així va començar una relació de molts anys, quasi 10 anys. M'han acompanyat en tots els viatges i sortides des de llavors.
Els últims dos anys mostraven símptomes d'esgotament, alguna rascada, sequedat a la sola. Però ens havíem adaptat tant l'una a l'altra, que només la mort d'una ens podia separar. I ha passat aquest estiu.
Vindran altres sabates, i qui sap si també establirem grans relacions. Però ara és temps d'enyorança i nostàlgia.
