El part

Parir és sense cap dubte una de les experiències més autèntica, visceral i emocionant que he viscut.
I, al meu parer, el dolor intens és un factor inevitable perquè això sigui així.
Perquè finalment és el dolor de les contraccions i la pressió que fa el nadó per sortir els que et porten a un estat diferent, connectat amb una part de tu animal i que desconeixes perquè portem una vida en la que no hi té cabuda.
És com si el dolor de la dilatació i la pressió de l'expulsió no deixessin espai per res més i aconseguissin que durant uns moments només existeixi el teu cos i el present. I això pot semblar senzill però en realitat és extraordinari. Les teves capacitats perceptives estan dedicades exclusivament al teu cos i al moment i això fa que el temps transcorri d'una manera diferent i que puguis recordar la situació de forma molt detallada al llarg del temps. És una experiència que deixa una empremta profunda i perfilada en la memòria.
Alguns psicòlegs sostenen que, en aquestes condicions, un immediat contacte intensiu pell a pell entre el nadó i la mare afavoreix una millor i més ràpida adaptació entre ells.
I és que si per la mare parir és una experiència extraordinària encara ho deu ser més pel nadó.
Em produeix tristesa pensar que no tornaré a parir.
Feia temps que tenia ganes d'escriure aquestes línies i aprofitar per presentar un petit que va néixer el 6 de novembre.

Un gran consell

Com va dir algú que estimo, la rutina és un túnel en el temps.

Velles xiruques

És veritat, no són unes xiruques, però m'han acompanyat tants anys a tants llocs, que quan ha arribat el moment d'acomiadar-me'n, no he pogut evitar recordar-me de la cançó.
Han estat unes sabates extraordinàries, una adquisició d'aquestes que passa poques vegades a la vida. Ni tan sols les vaig comprar jo. Eren de la meva mare i li vaig canviar per unes botes que m'acabava de comprar i m'anaven una mica petites. Va resultar que ella preferia un calçat que li agafés bé el turmell i jo viatjava a la Índia i em convenia un calçat més lleuger i fresc.
I així va començar una relació de molts anys, quasi 10 anys. M'han acompanyat en tots els viatges i sortides des de llavors.
Els últims dos anys mostraven símptomes d'esgotament, alguna rascada, sequedat a la sola. Però ens havíem adaptat tant l'una a l'altra, que només la mort d'una ens podia separar. I ha passat aquest estiu.
Vindran altres sabates, i qui sap si també establirem grans relacions. Però ara és temps d'enyorança i nostàlgia.

Relats en diferents registres

La cultura en la que ens trobem atorga molta més importància a les imatges que a qualsevol altre registre. O, més que donar-li importància, el que passa és que cultiva més la imatge que el so, el gust o el tacte.

Possiblement un factor important és la facilitat que la tecnologia dóna a la creació, transmissió i reproducció d'imatges. El nostre dia a dia està bombardejat per imatges que han estat cuidadosament elaborades i pensades. Tots podem fer fotografies amb diferents dispositius i també registrar videos i fer muntatges.

Però en realitat crec que és al revés, precisament és pel valor cultural que té que la tecnologia s'ha abocat més en la imatge que en qualsevol altre registre.

Són pocs els que s'interessen per crear nous sons o gustos, i molts els que ho fan amb la imatge.

Últimament penso en com m'agradaria, a més de tenir àlbums de fotografies, tenir un àlbum de les cançons, sons, olors i tactes que han marcat la meva vida.

Què fantàstic seria poder tornar a sentir les cançons i les paraules amb les que em calmaven quan era petita. L'olor d'arribar a casa mentre cuinaven i poder endevinar què. Recordar les cançons que cantava i cridava al cotxe en aquells primers viatges excitants. El calfred per tot el cos la primera vegada que un noi em va xiuxiuejar coses boniques a cau d'orella. El reconfort de l'abraçada que tant necessitava aquell dia trist.

Però només es viu un cop, i tot i que a mida que passa el temps les coses viscudes i els records guanyen terreny i desplacen les ganes i la il.lusió per noves experiències, no podem dedicar tant temps al registre del present que ja és passat. Amb el perill
afegit d'haver de recordar-ho tal com va ser enlloc de tal com vam viure-ho.

Feliç Aniversari!

Sense ni adonar-me han passat 2 anys des de que vaig iniciar el blog.
Amb poques pretensions i el propòsit que durés i amb el temps anés adquirint forma, contingut i caràcter de forma natural i espontània.
Estic contenta perquè m'obliga a, encara que només sigui de tant en tant, seure i esforçar-me en posar paraules per explicar-me a mi mateixa algunes coses que em passen pel cap. I és un exercici que em produeix plaer i satisfacció.
Quan vaig començar no vaig pensar en el temps que duraria, i segueixo sense pensar-hi. No vull que es converteixi en una obligació més, pervertint una altra afició a base d'intentar ser disciplinada per assolir objectius que jo mateixa em marco.
Ara es moment de celebrar que han passat 2 anys i segueix sent un racó confortable en el que passar una estona de tant en tant.
Celebrem-ho amb una de les meves cançons preferides!

L'emoció de la diferència

Abans de l'era digital, quan la càmera es disparava i per veure les fotografies havies de revelar-les i et costava diners, només les persones amb un interès particular tenien càmeres amb bona òptica i a més a més feien fotografies amb una ambició artística, més enllà de la de plasmar una situació especial en un suport visual per poder reviure'l .

Però això que passava fa només quinze anys, ara queda molt llunyà i ja forma part d'un passat estrany i pintoresc.

Llavors, abans de fer una fotografia t'ho pensaves bé. Abans havies escollit un carret amb una sensibilitat adequada a l'època de l'any i el destí, i inclús havies decidit el número de fotografies que incloïa per tal de poder revelar-les aviat sense que sobressin ni t'haguessin faltat.

Recordo explorar bé els llocs on anava abans de fer cap fotografia, i com triava meticulosament on les faria i si pagava la pena en funció de la posició del sol, l'interès del lloc, què em recordaria amb el temps, etc.

Jo era de les que tenia una reflex analògica, una canon que amb els anys vaig anar equipant amb objectius més potents i filtres per jugar.

Però un cop van aparèixer les càmeres digitals tot va canviar. Tothom feia fotografies de forma impulsiva i amb urgència, ja no es tolerava que algú requerís un temps per enfocar i assegurar-se que tothom estava amb els ulls oberts, i el fet de no poder visualitzar la fotografia immediatament li restava interès.

La meva naturalesa és propensa a aferrar-se a lo estimat i a la nostàlgia. I així és com amb poc temps vaig abandonar l'afició. Vaig tardar més de deu anys a comprar-me una senzilla càmera digital. De fet no ho vaig fer fins que va néixer el meu primer fill i vaig sentir la responsabilitat de poder oferir-li records de la seva infantesa quan fos gran.

I ara m'adono de l'error. Potser ara tothom fa fotografies i ja no és una pràctica exclusiva que aporti un tret diferencial. En aquest aspecte ja no és emocionant fer fotografies, perquè tothom en té prou amb les seves i ja no es comparteixen ni es regalen amb la il·lusió de donar un record especial. N'hi ha tantes que les mirem amb poca atenció.

Però dóna moltes més oportunitats a tothom d'explorar la seva vessant artística i d'immortalitzar tot tipus de situacions. Al cap i a la fi és impossible saber quins moments valoraràs més reviure amb el pas dels anys.

Així doncs, amb un retràs vertiginós, puc afirmar que ja estic preparada per gaudir plenament d'aquesta nova era de fotografia digital.

Connectar amb la nena que portes dins

Tot i que sigui de tant en tant i menys del que caldria, és reconfortant i rejoveneix connectar amb la nena que portes dins. Jugar a donar voltes fins que et mareges i caus, esclatar a riallades mentre algú et fa pessigolles, fer una competició per veure qui es menja una llesca de pa bimbo en menys temps, intentar menjar un flam sencer amb una sola aspiració, o simplement tirar-se d'un tobogan.

Com és que els anys ens aboquen a deixar de jugar i divertir-nos d'aquesta manera simple i innocent?

El que més m'agrada d'aquest vídeo és com em mira el Pere, sorprès i divertit. Espero que li serveixi d'inspiració i que no deixi de jugar amb el temps.