Si t'agrada, fes-ho

Als nens petits hi ha un munt de coses que els diverteixen i fascinen. De fet, al principi és qualsevol cosa, especialment si es mou, és lluminosa i fa soroll.
Suposo que a poc a poc van coneixent més l'entorn i es va definint el que els agrada especialment i els diferencia d'altres nens.
Fins que arribem a adults, i la feina se'ns acumula i els prototips i la publicitat ens aclaparen fins al punt que costa mantenir-se ferm en dedicar un temps a allò amb què realment disfrutes.
I com menys temps dediques a divertir-te, menys capaç et tornes de fer-ho.
De petita cantava, feia manualitats, jugava amb els clics de playmobil i llegia. I tot ho feia molt. I m'encantava. A l'adolescència ja no jugava amb clics ni feia manualitats (per ser exactes n'hi ha una que la segueixo fent), però seguia cantant i llegint, i encara tenia temps per tocar el violoncel, fer algun esport i passar temps amb els amics.
I passen els anys i un dia em vaig adonar que, excepte passar temps amb els amics, ja no feia quasi res que em divertís o m'agradés especialment. Per tant alguna cosa anava malament.
I vaig decidir esforçar-me en fer-ho més. I és un esforç petit perquè de seguida que t'hi poses, si t'agrada, no costa seguir.
Ja ho diu aquella cançó de Jamiroquai: If I like it, I just do it.



I així estem de moment, i ja veurem com anirà.

Canvis, equilibris, piruetes

Les vacances poden ser un espai per reflexionar sobre la vida que portes i pensar què és el que t'agrada i què és el que t'agradaria canviar.
El canvi, en qualsevol cas, és inevitable. I necessari, com a mínim per mantenir la sensació que som vius. Poden ser desitjats i temuts, alguns estan absolutament fora del nostre control i d'altres a la nostra mercè.
Només ens queda intentar que millorin la nostra vida. Si no dirigim els canvis amb intencionalitat i intel·ligència, la vida pot convertir-se ràpidament en una versió dolenta del que algú altre havia volgut o del que l'imaginari popular estableix com a vida d'èxit.
Però dirigir en excés els canvis pot portar a la comoditat d'una vida totalment controlada... i avorrida.
Pretendre un nivell de control excessiu porta a no prendre camins genuïns de futurs incerts i a no fer passos cap a situacions on clarament hi ha molts factors externs que no depenen de nosaltres.
Un no control de canvis seria caòtic i acabaria amb la meva salut mental, i un excés de control és temptador però em faria sentir morta per dins.
Cal trobar un equilibri.
Un cop decidits els canvis que vull fer, arriba un altre problema. El que haig de fer, el que vull fer i una dosi de mandra que m'acompanya sempre formen una combinació impossible.
Aquí un altre equilibri entra en joc, molt dinàmic i canviant.
Tants equilibris vaig fent dia a dia i any rere any, sense quasi ni pensar-hi, que quan dedico un temps per revisar-ho m'agafa vertigen.
Sembla que de la mateixa manera que el cor ens batega sense que li haguem de donar instruccions, l'ombra de la persona que realment som faci piruetes tot el dia, girant sobre si mateixa, sostenint-se només per la punta d'un peu i sense canviar de lloc.

Com m'agradaria tenir expressions atees com "que Déu ens ampari" o "que Déu ens agafi confessats"...