En un intent per acostar-me i reviure records de la infantesa, ja sigui per mi mateixa o a través del Pere, un any més el dia de la mona ha estat un dia important.
Un munt de records van passant com fotogrames d'una pel·lícula antiga, i d'una forma inevitable, quasi instintiva, reprodueixo les escenes que vaig viure. Pel Pere. I per mi.
Potser per això les tradicions passen de generació en generació en totes les civilitzacions. Perquè forma part de la naturalesa humana reviure la infantesa reproduint les escenes que per nosaltres van ser importants amb els nostres fills.
I d'aquesta manera per ells també seran moments especials i quan siguin grans també tindran la necessitat de reviure'ls i transmetre'ls.
Pensant en això tinc sensacions diferents. En part m'agrada i m'afalaga pensar que formo part del motor d'una cultura i civilització que assoleixen nivells de complexitat i riquesa extraordinaris, com ara que els padrins cada any regalin un pastís amb sofisticades guarnicions de xocolata.
Per una altra banda, m'adono que no tinc elecció, que en el fons sóc esclava dels meus records, la meva educació i la meva cultura.
La mona però, endolceix i arracona el sentiment d'esclavitud.
Quin gran dia i com m'agrada la xocolata.
