Un nou repte... o un caprici

Fa un parell de setmanes, a casa d'uns amics vaig veure que tenien un teclat. El vaig provar i em va sorprendre lo bé que sonava. El so em va captivar de seguida i el fet que fos possible tocar-lo amb cascs sense molestar ningú i a qualsevol hora, immediatament va despertar en mi el desig de tenir-ne un i de poc a poc aprendre'n.

Com és que no se m'havia acudit abans?

És un instrument preciós, sociable, que et permet cantar i amb un assortit de cançons i estils musicals infinits.

L'inconvenient és que és molt difícil. Però això és un repte i no és problema perquè ningú m'examina i no haig de demostrar res. Tampoc aspiro a professionalitzar-me, només divertir-me i sentir el plaer de prosperar, tot i que lentament.

Dit i fet ja tinc un piano, un teclat més ben dit. Mai he tingut la virtut de la paciència, ni tampoc puc presumir de reflexionar i ser madura a l'hora de comprar alguna cosa que em fa il·lusió.

Però estic contenta com una nena petita amb una nova joguina. I què seria la vida sense aquests reptes en els que t'il·lusiones, arribin o no a bon port.