L'art té un nou seguidor

Avui he anat a la Galeria Nacional d'Oslo i he pogut passejar per les seves sales aturant-me en els quadres que em despertaven més interès sense cap pressa. Ningú m'esperava i no tenia res més a fer en tot el dia!

A més, casualment ahir vaig començar un llibre en què el narrador és un historiador d'art i un dels protagonistes un pintor.

Així doncs, engrescada per haver llegit alguns anàlisis i interpretacions recentment, he estat observant els quadres intentant captar les intencions dels artistes, el per què de tot el que hi ha i de tot el que no hi ha. 

I un món nou s'ha obert davant dels meus ulls no cultivats.

El primer quadre que m'ha captivat ha estat un de Kittlesen: "Far, far away Soria Moria Palace shimmered like gold".

Aquest nen carregat, que endevines que té una vida difícil i dura, mira en la llunyania un palau d'una riquesa i grandesa tal que resplendeix en la distància. Està aturat i el contempla, com si no l'hagués vist abans. Dóna la sensació que el nen està de camí i que porta tot el que té a l'esquena. Probablement està buscant un lloc millor que d'on ve. Però mai podrà assolir el palau. La distància que els separa, al estar difuminada s'intueix com infranquejable. No hi ha camí possible. Produeix tristesa. Aconsegueix plasmar amb bellesa l'essència de la injustícia social.

També m'han captivat especialment els quadres de Munch. A banda del famosíssim "El Grito", m'han commogut "The Sick Girl", "Puberty" i "Dance of Life".

Aquest últim, a primera vista no m'ha agradat gaire. Però al fixar-me i intentar entendre'l, l'he trobat pertorbador i m'he anat qüestionant una serie de coses. Em pregunto si aquesta era la intenció de l'artista.

 

Per què la parella central que balla té els ulls tancats? Semblen tristos i sols, no com altres personatges del darrera que ballen de forma molt més alegre, festiva i eròtica. La noia li passa un braç per darrera del coll però mantenint una distància, i es deixa agafar l'altra mà, però quasi amb desgana. I per què aquesta noia és la única que va de vermell quan la resta, excepte una, van de blanc?

I la noia de la dreta i de l'esquerra, no és la mateixa noia? Però una va vestida de blanc, mira i està a punt de collir una flor i sembla que està contenta. En canvi l'altre va de dol i sembla trista de veure la parella central junta. Em dóna la sensació que està resignada i espera, com si amb el temps, més endavant, pogués arribar el seu moment.

És que la vida consisteix en això? Inocència, infelicitat, resignació.

Però no, perquè darrera hi ha una parella que sembla que voli, una altra que diries que estan fent preliminars per una nit de luxúria, i una dona envoltada de molts homes alegrement. Queda en un segon pla perquè el pintor creu que no arriba mai?

Aquesta obra m'ha deixat intranquil·la.

Tot el que poden evocar els quadres, no es podria transmetre amb paraules, perquè la gràcia és que permet una subjectivitat extrema. Cadascú ho veurà segons els seus ulls, la seva història, el seu estat emocional, la seva situació.

Fins ara valorava els quadres en funció de l'estètica, de si els trobava més o menys bonics. I avui crec que he pogut entreveure altres dimensions que són les que li donen la importància que afortunadament ja té.