Deu ser per la cultura que sostenta la meva identitat però hi ha un paisatge que em dóna una tranquilitat especial i amb el que per uns moments em sento acollida i que sóc on toca.
No es tracta de grans caigudes d'aigua en alta muntanya, platges blanques amb palmeres ni deserts amb atzabares. Es tracta simplement de camps amb oliveres, vinyes i ametllers.
L'olivera és un abre senzill que no crida gaire l'atenció. Fulles discretes, flors petites, fruits poc vistosos i gens dolços i troncs desendreçats.
Però quan t'hi fixes bé, t'adones que és un arbre de gran bellesa i molt especial.
Les branques sembla que vulguin allunyar-se del tronc principal i es recargolen expressant el que sembla un lament o un gemec. A mida que es fan grans, s'engruixeixen i s'arruguen, adoptant postures estrambòtiques i sovint inquietants.
I les fulles, petites i esveltes, balencegen amb el vent mostrant el seu revers, d'un verd grisós platejat que reflexa la llum i atrapa la mirada del que l'observa.
Les fotografies són dels voltants de poble de Granyena de les Garrigues, on vam estar passejant un dia assolellat de finals de desembre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada