L'addicció de crear

Més enllà de les diferents expectatives dipositades a les classes de patchwork per part de la Sònia i la Jesica i per part meva, no es pot negar que estem començant a fer cosetes més boniques del que esperàvem, com a mínim jo.

A més d'una manta de la que espero poder mostrar imatges aviat, estem treballant amb feltre. Hem començat fent unes figures amb el propòsit que després un enginyer en faci un mòbil. No és casualitat que l'enginyer en qüestió sigui el pare de la criatura que gaudirà d'aquest mòbil: la Isona.

I estic molt orgullosa de la meva primera figura, i tot i que encara no m'he posat amb la segona, en tinc moltes ganes i espero poder-la mostrar aviat.

Deixo unes imatges on es veuen els resultats, però lo important és la satisfacció d'haver creat alguna cosa que no hi era i ningú hagués fet d'aquesta manera. Vull seguir sentint aquesta satisfacció.

Lo primer és lo primer.

Hem tingut uns dies lliures i tot i la mala salut de tots tres, hem ficat les maletes al cotxe i hem anat a Cabo de Gata.

I és que sovint trobes adversitats i inconvenients quan et disposes a fer el que vols fer. I l'opció còmode és posposar-ho per un moment més apropiat. Però amb un nen els inconvenients es disparen i o bé aprens a veure'ls amb perspectiva, o limites molt les teves activitats.

O sigui que vam apostar pels nostres sistemes immunològics i vam superar la mandra de la distància.

El resultat no ha estat excel·lent, tant el Toni com jo hem hagut de fer un dia de llit amb dècimes de febre, i el refredat que he agafat es troba al capdavant del meu històric de refredats. Però tot i així ha valgut molt la pena.

Sortir de casa i veure coses noves em fa sentir viva, i allunyar-me de la rutina i les feines de casa em carrega les piles.

Cabo de Gata és un lloc de sol i vent, solitari al desembre, amb aigües cristal·lines i una vegetació i arquitectura que et confonen. De vegades sentia que estava al tròpic, altres a algun lloc del Magreb i altres enmig d'un Western.

Impressionant el Parc Natural i també el paisatge envaït d'hivernacles al voltant del Parc.

Un altre Nadal.... el primer Nadal

Com a tanta gent, el Nadal cada vegada em fa menys il·lusió. I no sempre ha estat així. De petita l'esperava amb ànsia, les reunions familiars, el menjar, els regals i les sorpreses, les vacances i l'ambient de gresca i alegria.
Ho vivia amb una màgia que en els darrers anys s'ha anat esvaint. Un dels factors principals ha estat la inevitable dispersió familiar i que ja no hi som tots. A partir d'aquí puc fer dinars de Nadal i Sant Esteve boníssims i amb molt bona companyia, però ja no hi ha aquella màgia de la tradició, de la infantesa.

I m'agradaria que pel Pere el Nadal també fos una època bonica, d'ajuntar la gent que estimes i passar-ho bé.

Curiosament em trobo amb la contradicció que quanta més família més complicat és aconseguir això. Més dificultats hi ha en organitzar les trobades de forma que puguem estar amb tothom.

Inconscientment busco repetir el model de la infantesa. I resulta impossible.

Intento trobar la manera d'il·lusionar-me pel nou model de Nadal que seguirem, respectant els desitjos de tothom sense deixar els nostres de banda. Perquè només si nosaltres ho vivim com unes dates especials aconseguirem transmetre al Pere aquest sentiment, no basat en la superficial i efímera alegria de rebre regals.