Hem tingut uns dies lliures i tot i la mala salut de tots tres, hem ficat les maletes al cotxe i hem anat a Cabo de Gata.
I és que sovint trobes adversitats i inconvenients quan et disposes a fer el que vols fer. I l'opció còmode és posposar-ho per un moment més apropiat. Però amb un nen els inconvenients es disparen i o bé aprens a veure'ls amb perspectiva, o limites molt les teves activitats.
O sigui que vam apostar pels nostres sistemes immunològics i vam superar la mandra de la distància.
El resultat no ha estat excel·lent, tant el Toni com jo hem hagut de fer un dia de llit amb dècimes de febre, i el refredat que he agafat es troba al capdavant del meu històric de refredats. Però tot i així ha valgut molt la pena.
Sortir de casa i veure coses noves em fa sentir viva, i allunyar-me de la rutina i les feines de casa em carrega les piles.
Cabo de Gata és un lloc de sol i vent, solitari al desembre, amb aigües cristal·lines i una vegetació i arquitectura que et confonen. De vegades sentia que estava al tròpic, altres a algun lloc del Magreb i altres enmig d'un Western.
Impressionant el Parc Natural i també el paisatge envaït d'hivernacles al voltant del Parc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada