El Pere sovint cau de la pròpia excitació que sent, i a vegades es concentra tant que redueix la velocitat, moment en el que comença a balancejar-se i acaba caient de cul a terra.
La saviesa popular impera un cop més i molt encertadament fa que els nens encara duguin bolquers quan comencen a caminar.
Veient-lo passejar pel món amb les mans lliures, mirant endavant i somrient m'ha fet veure'l més gran de cop. Quan el veig caminar ja no el veig com un nadó, si no com un nen petit, com una personeta a la que res podrà aturar.
Però no, encara és un nadó i ens necessita per fer i per desfer. I al cap d'una estona està cansat i plora sense saber que només necessita dormir per tornar a estar bé.
Afortunadament, encara que cada cop els progressos són més ràpids i espectaculars, tot és progressiu i la naturalesa ens dóna temps per anar digerint tots els canvis que es van succeint.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada