Un gran consell

Com va dir algú que estimo, la rutina és un túnel en el temps.

Velles xiruques

És veritat, no són unes xiruques, però m'han acompanyat tants anys a tants llocs, que quan ha arribat el moment d'acomiadar-me'n, no he pogut evitar recordar-me de la cançó.
Han estat unes sabates extraordinàries, una adquisició d'aquestes que passa poques vegades a la vida. Ni tan sols les vaig comprar jo. Eren de la meva mare i li vaig canviar per unes botes que m'acabava de comprar i m'anaven una mica petites. Va resultar que ella preferia un calçat que li agafés bé el turmell i jo viatjava a la Índia i em convenia un calçat més lleuger i fresc.
I així va començar una relació de molts anys, quasi 10 anys. M'han acompanyat en tots els viatges i sortides des de llavors.
Els últims dos anys mostraven símptomes d'esgotament, alguna rascada, sequedat a la sola. Però ens havíem adaptat tant l'una a l'altra, que només la mort d'una ens podia separar. I ha passat aquest estiu.
Vindran altres sabates, i qui sap si també establirem grans relacions. Però ara és temps d'enyorança i nostàlgia.

Relats en diferents registres

La cultura en la que ens trobem atorga molta més importància a les imatges que a qualsevol altre registre. O, més que donar-li importància, el que passa és que cultiva més la imatge que el so, el gust o el tacte.

Possiblement un factor important és la facilitat que la tecnologia dóna a la creació, transmissió i reproducció d'imatges. El nostre dia a dia està bombardejat per imatges que han estat cuidadosament elaborades i pensades. Tots podem fer fotografies amb diferents dispositius i també registrar videos i fer muntatges.

Però en realitat crec que és al revés, precisament és pel valor cultural que té que la tecnologia s'ha abocat més en la imatge que en qualsevol altre registre.

Són pocs els que s'interessen per crear nous sons o gustos, i molts els que ho fan amb la imatge.

Últimament penso en com m'agradaria, a més de tenir àlbums de fotografies, tenir un àlbum de les cançons, sons, olors i tactes que han marcat la meva vida.

Què fantàstic seria poder tornar a sentir les cançons i les paraules amb les que em calmaven quan era petita. L'olor d'arribar a casa mentre cuinaven i poder endevinar què. Recordar les cançons que cantava i cridava al cotxe en aquells primers viatges excitants. El calfred per tot el cos la primera vegada que un noi em va xiuxiuejar coses boniques a cau d'orella. El reconfort de l'abraçada que tant necessitava aquell dia trist.

Però només es viu un cop, i tot i que a mida que passa el temps les coses viscudes i els records guanyen terreny i desplacen les ganes i la il.lusió per noves experiències, no podem dedicar tant temps al registre del present que ja és passat. Amb el perill
afegit d'haver de recordar-ho tal com va ser enlloc de tal com vam viure-ho.

Feliç Aniversari!

Sense ni adonar-me han passat 2 anys des de que vaig iniciar el blog.
Amb poques pretensions i el propòsit que durés i amb el temps anés adquirint forma, contingut i caràcter de forma natural i espontània.
Estic contenta perquè m'obliga a, encara que només sigui de tant en tant, seure i esforçar-me en posar paraules per explicar-me a mi mateixa algunes coses que em passen pel cap. I és un exercici que em produeix plaer i satisfacció.
Quan vaig començar no vaig pensar en el temps que duraria, i segueixo sense pensar-hi. No vull que es converteixi en una obligació més, pervertint una altra afició a base d'intentar ser disciplinada per assolir objectius que jo mateixa em marco.
Ara es moment de celebrar que han passat 2 anys i segueix sent un racó confortable en el que passar una estona de tant en tant.
Celebrem-ho amb una de les meves cançons preferides!

L'emoció de la diferència

Abans de l'era digital, quan la càmera es disparava i per veure les fotografies havies de revelar-les i et costava diners, només les persones amb un interès particular tenien càmeres amb bona òptica i a més a més feien fotografies amb una ambició artística, més enllà de la de plasmar una situació especial en un suport visual per poder reviure'l .

Però això que passava fa només quinze anys, ara queda molt llunyà i ja forma part d'un passat estrany i pintoresc.

Llavors, abans de fer una fotografia t'ho pensaves bé. Abans havies escollit un carret amb una sensibilitat adequada a l'època de l'any i el destí, i inclús havies decidit el número de fotografies que incloïa per tal de poder revelar-les aviat sense que sobressin ni t'haguessin faltat.

Recordo explorar bé els llocs on anava abans de fer cap fotografia, i com triava meticulosament on les faria i si pagava la pena en funció de la posició del sol, l'interès del lloc, què em recordaria amb el temps, etc.

Jo era de les que tenia una reflex analògica, una canon que amb els anys vaig anar equipant amb objectius més potents i filtres per jugar.

Però un cop van aparèixer les càmeres digitals tot va canviar. Tothom feia fotografies de forma impulsiva i amb urgència, ja no es tolerava que algú requerís un temps per enfocar i assegurar-se que tothom estava amb els ulls oberts, i el fet de no poder visualitzar la fotografia immediatament li restava interès.

La meva naturalesa és propensa a aferrar-se a lo estimat i a la nostàlgia. I així és com amb poc temps vaig abandonar l'afició. Vaig tardar més de deu anys a comprar-me una senzilla càmera digital. De fet no ho vaig fer fins que va néixer el meu primer fill i vaig sentir la responsabilitat de poder oferir-li records de la seva infantesa quan fos gran.

I ara m'adono de l'error. Potser ara tothom fa fotografies i ja no és una pràctica exclusiva que aporti un tret diferencial. En aquest aspecte ja no és emocionant fer fotografies, perquè tothom en té prou amb les seves i ja no es comparteixen ni es regalen amb la il·lusió de donar un record especial. N'hi ha tantes que les mirem amb poca atenció.

Però dóna moltes més oportunitats a tothom d'explorar la seva vessant artística i d'immortalitzar tot tipus de situacions. Al cap i a la fi és impossible saber quins moments valoraràs més reviure amb el pas dels anys.

Així doncs, amb un retràs vertiginós, puc afirmar que ja estic preparada per gaudir plenament d'aquesta nova era de fotografia digital.

Connectar amb la nena que portes dins

Tot i que sigui de tant en tant i menys del que caldria, és reconfortant i rejoveneix connectar amb la nena que portes dins. Jugar a donar voltes fins que et mareges i caus, esclatar a riallades mentre algú et fa pessigolles, fer una competició per veure qui es menja una llesca de pa bimbo en menys temps, intentar menjar un flam sencer amb una sola aspiració, o simplement tirar-se d'un tobogan.

Com és que els anys ens aboquen a deixar de jugar i divertir-nos d'aquesta manera simple i innocent?

El que més m'agrada d'aquest vídeo és com em mira el Pere, sorprès i divertit. Espero que li serveixi d'inspiració i que no deixi de jugar amb el temps.

La bellesa de l'Olivera

Deu ser per la cultura que sostenta la meva identitat però hi ha un paisatge que em dóna una tranquilitat especial i amb el que per uns moments em sento acollida i que sóc on toca.
No es tracta de grans caigudes d'aigua en alta muntanya, platges blanques amb palmeres ni deserts amb atzabares. Es tracta simplement de camps amb oliveres, vinyes i ametllers.

L'olivera és un abre senzill que no crida gaire l'atenció. Fulles discretes, flors petites, fruits poc vistosos i gens dolços i troncs desendreçats.
Però quan t'hi fixes bé, t'adones que és un arbre de gran bellesa i molt especial.
Les branques sembla que vulguin allunyar-se del tronc principal i es recargolen expressant el que sembla un lament o un gemec. A mida que es fan grans, s'engruixeixen i s'arruguen, adoptant postures estrambòtiques i sovint inquietants.
I les fulles, petites i esveltes, balencegen amb el vent mostrant el seu revers, d'un verd grisós platejat que reflexa la llum i atrapa la mirada del que l'observa.

Les fotografies són dels voltants de poble de Granyena de les Garrigues, on vam estar passejant un dia assolellat de finals de desembre.

Canta i Balla amb el teu fill

La música és present en totes les cultures que s’han conegut i al meu parer juga un paper important en el desenvolupament de les persones.

Els nens aprenen a cantar molt abans d’adquirir el llenguatge, i probablement no tenen tan diferenciat com els adults una cosa de l’altre. Al néixer estan més predisposats a les entonacions agudes i amoroses, que no deixen de ser una parla musical, i ja durant els primers mesos quan senten una música es mouen al seu ritme i mostren que els agrada i la gaudeixen.

La cultura occidental és molt ordenada i de seguida classifica i estructura la música i la nostra relació amb ella. Així, hi ha gent amb oïda i gent que no, gent amb sentit del ritme i gent que no, músics i oients i inclús tipus de música segons l’edat i moments apropiats per escoltar-la i estudiar-la. Però això no és així en totes les cultures. Per altres cultures per exemple no té sentit parlar de músics perquè tots els individus ho són.

Reivindico el paper de la música com a facilitador de la comunicació, la intersubjectivitat i el joc. La música ens posa en sintonia amb els altres, ens permet situar-nos en estats semblants. A més desperta emocions i és capaç de canviar els estats d’ànims.

La pràctica i cultiu de la música en grup a més, fomenta la interacció social, la col·laboració i la cooperació. A partir dels 6 anys, els nens ja són capaços d’instruir-se en algun instrument, que fomenta valors com l’esforç, la disciplina i la superació personal.

Per acabar, el cultiu de la música hauria d’allunyar-se de la serietat i rigidesa a la que molts centres de formació la sotmeten. L’objectiu no pot ser només assolir una escala de nivells establerts, reproduir partitures, distingir Mozart de Bach o transcriure un dictat.

Canta i balla amb el teu fill sempre que puguis. Inventa’t o recorre a cançons quan surt el sol, la lluna, quan arriba l’hora de menjar, quan estàs content o perquè si. Troba melodies que el calmin i també que l’excitin. Escolta’l quan canti i intenta acompanyar-lo. Enfortiràs i enriquiràs el vostre vincle afectiu. L’ajudaràs a aprendre a regular les emocions, a ser més social, més intel·ligent (aprèn a extreure patrons), més creatiu i més capaç quan sigui un adult de gaudir plenament de la música.