L'addicció de crear

Més enllà de les diferents expectatives dipositades a les classes de patchwork per part de la Sònia i la Jesica i per part meva, no es pot negar que estem començant a fer cosetes més boniques del que esperàvem, com a mínim jo.

A més d'una manta de la que espero poder mostrar imatges aviat, estem treballant amb feltre. Hem començat fent unes figures amb el propòsit que després un enginyer en faci un mòbil. No és casualitat que l'enginyer en qüestió sigui el pare de la criatura que gaudirà d'aquest mòbil: la Isona.

I estic molt orgullosa de la meva primera figura, i tot i que encara no m'he posat amb la segona, en tinc moltes ganes i espero poder-la mostrar aviat.

Deixo unes imatges on es veuen els resultats, però lo important és la satisfacció d'haver creat alguna cosa que no hi era i ningú hagués fet d'aquesta manera. Vull seguir sentint aquesta satisfacció.

Lo primer és lo primer.

Hem tingut uns dies lliures i tot i la mala salut de tots tres, hem ficat les maletes al cotxe i hem anat a Cabo de Gata.

I és que sovint trobes adversitats i inconvenients quan et disposes a fer el que vols fer. I l'opció còmode és posposar-ho per un moment més apropiat. Però amb un nen els inconvenients es disparen i o bé aprens a veure'ls amb perspectiva, o limites molt les teves activitats.

O sigui que vam apostar pels nostres sistemes immunològics i vam superar la mandra de la distància.

El resultat no ha estat excel·lent, tant el Toni com jo hem hagut de fer un dia de llit amb dècimes de febre, i el refredat que he agafat es troba al capdavant del meu històric de refredats. Però tot i així ha valgut molt la pena.

Sortir de casa i veure coses noves em fa sentir viva, i allunyar-me de la rutina i les feines de casa em carrega les piles.

Cabo de Gata és un lloc de sol i vent, solitari al desembre, amb aigües cristal·lines i una vegetació i arquitectura que et confonen. De vegades sentia que estava al tròpic, altres a algun lloc del Magreb i altres enmig d'un Western.

Impressionant el Parc Natural i també el paisatge envaït d'hivernacles al voltant del Parc.

Un altre Nadal.... el primer Nadal

Com a tanta gent, el Nadal cada vegada em fa menys il·lusió. I no sempre ha estat així. De petita l'esperava amb ànsia, les reunions familiars, el menjar, els regals i les sorpreses, les vacances i l'ambient de gresca i alegria.
Ho vivia amb una màgia que en els darrers anys s'ha anat esvaint. Un dels factors principals ha estat la inevitable dispersió familiar i que ja no hi som tots. A partir d'aquí puc fer dinars de Nadal i Sant Esteve boníssims i amb molt bona companyia, però ja no hi ha aquella màgia de la tradició, de la infantesa.

I m'agradaria que pel Pere el Nadal també fos una època bonica, d'ajuntar la gent que estimes i passar-ho bé.

Curiosament em trobo amb la contradicció que quanta més família més complicat és aconseguir això. Més dificultats hi ha en organitzar les trobades de forma que puguem estar amb tothom.

Inconscientment busco repetir el model de la infantesa. I resulta impossible.

Intento trobar la manera d'il·lusionar-me pel nou model de Nadal que seguirem, respectant els desitjos de tothom sense deixar els nostres de banda. Perquè només si nosaltres ho vivim com unes dates especials aconseguirem transmetre al Pere aquest sentiment, no basat en la superficial i efímera alegria de rebre regals.

Dins i fora

Aquest cap de setmana el Pere ha fet 9 mesos.

El número 9 és d'una gran bellesa i té l'espectacular propietat que la suma de les xifres de qualsevol dels seus múltiples fa 9.

Però en aquest cas és un número especial per la simetria que presenta en un nadó, ha passat el mateix temps dins que fora.

Ha passat el mateix temps des de que va néixer que des de la concepció al part. I és estrany perquè per una banda recordo els tres moments com molt pròxims però per l'altra banda els dos períodes m'han passat lents.

Han estat 18 mesos de molts canvis i a bon ritme. Naixement, obres, mudança, incorporació a la feina, inici de la guarderia, publicació de llibre del Toni, ... Ara sembla que tocaria frenar, però el Pere creix i evoluciona molt més ràpid del que podia imaginar i no hi ha temps per descansar.

Penjo un vídeo d'un dels seus primers discursos.

(òbviament no he estat capaç de penjar-lo)

És impossible saber què vol dir, però m'encanta veure'l i sentir-lo, amb quines ganes intenta comunicar-se.

La satisfacció de la constància

He tingut el blog una mica oblidat unes setmanes.
I és que he estat ocupada amb una nova activitat, un caprici sobtat, una incursió en el món de la costura, en l'art del tèxtil.
Hi ha hagut moments molt macos i creatius però no vull autoenganyar-me, també hi ha hagut moments pesadets. Bàsicament perquè volia fer-ho ràpid, tenia pressa per veure el resultat final.
Ara que ja he acabat, sento el tipus de satisfacció que només les coses que t'han suposat un esforç et poden donar.
Estic satisfeta amb la feina i sorpresa que el resultat em sembli tan mono.

A foc lent

Ahir una amiga em va dir que tenir un fill m'havia canviat i m'ha fet reflexionar.
Evidentment no sóc la mateixa perquè qualsevol experiència important, i aquesta òbviament n'és una, et canvia. I són canvis que no pots veure amb claredat fins que ja ha passat un temps. És com si el temps aportés la distància necessària per veure les coses sense perdre't en els detalls, permetent contemplar el paisatge complet.
Encara és massa recent l'experiència, però m'adono que des de que em vaig quedar embarassada es va iniciar un procés de connexió amb la meva infantesa.
Suposo que el fet d'afrontar el rol de mare amb el desconeixement i les pors d'un principiant, m'han portat a buscar referències en les meves experiències. I les meves referències són els familiars i amics que han tingut fills recentment i, evidentment, els records de la meva infantesa.
Al mateix temps la relació amb un nadó és una relació que no es pot comparar amb cap adult. La comunicació no pot ser irònica, i tot i que puguin percebre sutileses, crec que l'afecte i la seguretat s'han de transmetre de forma clara. Això ha fet que poc a poc vagi desarmant mecanismes i tècniques i ara sigui perfectament capaç de mirar-lo fixament amb amor i de parlar-li amb to i paralues dolces i carinyoses.
Connexió amb la infantesa, despullar el meu jo més afectiu i nou equilibri hormonal. Tot això a foc lent durant 9+7 mesos, segur que m'ha canviat.
Però encara és aviat per saber fins a quin punt.
I perquè s'entengui i perquè sí, ho acompanyo d'una fotografia.

Accelerant

Després de 7 mesos tranquils, de rutines, amb molt de temps per adaptar-se a cada petit canvi, el Pere s'ha iniciat al ritme de vida del segle XXI.
I és que en una mateixa setmana ha dit adéu a la teta materna i hola a la cullera, a les verdures i la carn i a la guarderia.
Molts grans canvis per algú encara tan petit.
Però sembla que ho està portant bastant bé i que segueix sent un nen dolç i feliç.

Els seus companys de guarderia són tot nens: el Jordi, el Sergi, l'Arnau i el Jon. És divertit veure com són de diferents tot i tenir el mateix temps (tots són del gener i el febrer). Evidentment el Pere és el més simpàtic i el més mono.
I el seu mestre es fa conèixer com a Grego, sembla que li agraden molt els nens i que és molt carinyós amb ells.
Poc a poc anirem coneixent-los a tots.

Estem en plena adaptació a la guarderia. Dimecres serà el primer dia que es quedarà fins que li donin el dinar.
És doncs aviat per valorar l'impacte. El Pere encara no és conscient que acaba de començar un llarg camí d'escolarització, però amb molta intel·ligència i pel que pugui ser, ell ja somriu al Grego i se l'ha posat a la butxaca.

Si t'agrada, fes-ho

Als nens petits hi ha un munt de coses que els diverteixen i fascinen. De fet, al principi és qualsevol cosa, especialment si es mou, és lluminosa i fa soroll.
Suposo que a poc a poc van coneixent més l'entorn i es va definint el que els agrada especialment i els diferencia d'altres nens.
Fins que arribem a adults, i la feina se'ns acumula i els prototips i la publicitat ens aclaparen fins al punt que costa mantenir-se ferm en dedicar un temps a allò amb què realment disfrutes.
I com menys temps dediques a divertir-te, menys capaç et tornes de fer-ho.
De petita cantava, feia manualitats, jugava amb els clics de playmobil i llegia. I tot ho feia molt. I m'encantava. A l'adolescència ja no jugava amb clics ni feia manualitats (per ser exactes n'hi ha una que la segueixo fent), però seguia cantant i llegint, i encara tenia temps per tocar el violoncel, fer algun esport i passar temps amb els amics.
I passen els anys i un dia em vaig adonar que, excepte passar temps amb els amics, ja no feia quasi res que em divertís o m'agradés especialment. Per tant alguna cosa anava malament.
I vaig decidir esforçar-me en fer-ho més. I és un esforç petit perquè de seguida que t'hi poses, si t'agrada, no costa seguir.
Ja ho diu aquella cançó de Jamiroquai: If I like it, I just do it.



I així estem de moment, i ja veurem com anirà.

Canvis, equilibris, piruetes

Les vacances poden ser un espai per reflexionar sobre la vida que portes i pensar què és el que t'agrada i què és el que t'agradaria canviar.
El canvi, en qualsevol cas, és inevitable. I necessari, com a mínim per mantenir la sensació que som vius. Poden ser desitjats i temuts, alguns estan absolutament fora del nostre control i d'altres a la nostra mercè.
Només ens queda intentar que millorin la nostra vida. Si no dirigim els canvis amb intencionalitat i intel·ligència, la vida pot convertir-se ràpidament en una versió dolenta del que algú altre havia volgut o del que l'imaginari popular estableix com a vida d'èxit.
Però dirigir en excés els canvis pot portar a la comoditat d'una vida totalment controlada... i avorrida.
Pretendre un nivell de control excessiu porta a no prendre camins genuïns de futurs incerts i a no fer passos cap a situacions on clarament hi ha molts factors externs que no depenen de nosaltres.
Un no control de canvis seria caòtic i acabaria amb la meva salut mental, i un excés de control és temptador però em faria sentir morta per dins.
Cal trobar un equilibri.
Un cop decidits els canvis que vull fer, arriba un altre problema. El que haig de fer, el que vull fer i una dosi de mandra que m'acompanya sempre formen una combinació impossible.
Aquí un altre equilibri entra en joc, molt dinàmic i canviant.
Tants equilibris vaig fent dia a dia i any rere any, sense quasi ni pensar-hi, que quan dedico un temps per revisar-ho m'agafa vertigen.
Sembla que de la mateixa manera que el cor ens batega sense que li haguem de donar instruccions, l'ombra de la persona que realment som faci piruetes tot el dia, girant sobre si mateixa, sostenint-se només per la punta d'un peu i sense canviar de lloc.

Com m'agradaria tenir expressions atees com "que Déu ens ampari" o "que Déu ens agafi confessats"...

Aigua als ulls

La primera vegada del Pere a la piscina em fa reflexionar sobre el misteri de l'expressió facial.
Especialment la cara que posa en la seva primera capbussada. Barreja de sorpresa, por i fàstic.
És tant fàcil entendre com es sent...
I això em fa pensar que són expressions universals. No es tracta de coses apreses, com la parla o els gestos, que poden variar molt segons la cultura.
Un nadó expressa sorpresa, fàstic, por, empipament, alegria, tristesa i qualsevol persona de qualsevol cultura ho entendrà. I no ha tingut temps d'aprendre-ho. És innat.
És preciós.
I més perquè això no es perd del tot amb els anys. L'exemple clar és la cara de pànic que poso quan amb el Pere als braços m'adono que no puc aguantar-lo sense enfonsar-me. La meva expressió és interpretada ràpidament i rebo ajuda en pocs instants, de forma que el Pere no arriba a submergir-se.
He navegat i he descobert que Paul Eckman ha dedicat la seva vida a investigar-ho i estudiar-ho. La seva teoria és que té raons evolucionistes, per la utilitat de que els demés sapiguen com et sents.
Crec que té tota la raó del món.

El títol

El títol sempre és important. Pot tenir propòsits diferents, com ara mostrar la intenció, o l'esperit, o la motivació, o una idea del contingut.
En el meu cas no l'he hagut de pensar gaire. Just uns minuts abans de triar-lo el vaig llegir en els agraïments d'un llibre, Sunset Park de Paul Auster.
Estava lluitant contra la temptació de no llegir la última pàgina del llibre, intentant respectar l'esforç de l'escriptor d'explicar les coses tal com estan escrites i en el mateix ordre. I com és habitual he fracassat. Però afortunadament la última pàgina eren els agraïments. I el que dedicava a la seva dona eren aquestes paraules i em van ensisar tant que ja no em va caler llegir la última pàgina.
Aquestes paraules expliquen la confusió i la soledat que sempre, amb més o menys mesura, ens acompanyen.
És fantàstic trobar les paraules que expressen el que un encara no ha estat capaç de verbalitzar.

Dormir de dia

El costum del Pere d'adormir-se plàcidament a les 9:30 del matí durant el que poden ser perfectament 2 hores, m'obliga a buscar noves aficions que pugui practicar des de casa.

Aquest és un intent de saltar a l'últim vagó del tren de la tecnologia.