Tímida resposta

Per compromís amb mi mateixa, em disposo a donar resposta a la pregunta de l'últim escrit, tot i que de forma bàsica i simple i amb mal gust de boca, perquè no em sento capacitada per donar una resposta més enriquidora.

Acabada l'assignatura de psicologia del desenvolupament I (consti que hi ha un II), em quedo amb la idea que els nadons neixen amb un equipatge que els predisposa a la interacció i a les relacions socials, i que és en aquest espai on sorgeixen i es configuren els coneixements, eines i habilitats més importants.

Vygotsky és un referent en aquest àmbit. Va ser el primer que va apostar per un enfocament on l'origen de tot és la interacció social i la cultura. Gràcies a la relació amb els altres, els nens aprenen les eines característiques de la seva cultura que els permetran entendre, adaptar-se i comunicar-se amb els demés, desenvolupar-se al cap i a la fi.

El context cultural defineix com serà la seva manera d'aprendre, interpretar el món i entendre les coses. I el contacte i relació amb els altres, la presència en els diferents contextos i activitats, aniran fent emergir i configurant els esquemes mentals, les representacions mentals, el llenguatge, la capacitat de raonar, etc.

No només es requereix la interacció social, també que aquesta estigui emmarcada en l'afectivitat. L'afectivitat dels pares o altres cuidadors és un element imprescindible perquè els nens confiïn i es prestin a relacionar-se amb altres. També perquè respectin les normes i comparteixin els valors, que són producte del consens social al llarg dels anys i aspectes vitals per esdevenir membres competents de la societat a la que es pertany.

Però com sempre tot ha de tenir un equilibri. Els nens s'han de sentir segurs i protegits però una sobreprotecció pot resultar nociva. Perquè és en la confrontació i en el conflicte on el nen anirà entenent que els altres tenen interessos i desitjos diferents i anirà fent-se una representació dels altres. Això és vital perquè s'alliberin de l'egocentrisme i puguin desenvolupar plenament l'empatia.

També en la interacció i la relació s'ha de trobar un equilibri, ja que cal deixar al nen un espai en el que pugui explorar, imitar, equivocar-se i tenir temps per interioritzar nous elements i modificar esquemes i idees per altres de més complexes que el permetran arribar un pas més enllà en el seu desenvolupament.

Com ensenyar? I educar?

Aquests dies he començat l'assignatura de Psicologia del Desenvolupament i l'estic gaudint moltíssim, tot i que vaig molt cansada!
Està clar que la clau del futur són els nens que es convertiran en adults. Com aconseguir que es desenvolupin de forma sana, feliç i plena des d'un punt de vista social, cultural i intel·lectual?
Segur que participar de forma activa en el que aprens sempre és millor. I també que té molt més valor aprendre que ser ensenyat. Però com?
Òbviament els pares juguem un paper important, però els entorns en els que els nens es desenvolupen van molt més enllà de la família. La Llar d'Infants i l'Escola tenen un paper molt important en els primers anys.
Aquest dibuix és de Tonucci i com els bons dibuixos, en una imatge aconsegueix comunicar-te molt més que en 10 pàgines escrites.
Em dono uns dies per reflexionar.

L'art té un nou seguidor

Avui he anat a la Galeria Nacional d'Oslo i he pogut passejar per les seves sales aturant-me en els quadres que em despertaven més interès sense cap pressa. Ningú m'esperava i no tenia res més a fer en tot el dia!

A més, casualment ahir vaig començar un llibre en què el narrador és un historiador d'art i un dels protagonistes un pintor.

Així doncs, engrescada per haver llegit alguns anàlisis i interpretacions recentment, he estat observant els quadres intentant captar les intencions dels artistes, el per què de tot el que hi ha i de tot el que no hi ha. 

I un món nou s'ha obert davant dels meus ulls no cultivats.

El primer quadre que m'ha captivat ha estat un de Kittlesen: "Far, far away Soria Moria Palace shimmered like gold".

Aquest nen carregat, que endevines que té una vida difícil i dura, mira en la llunyania un palau d'una riquesa i grandesa tal que resplendeix en la distància. Està aturat i el contempla, com si no l'hagués vist abans. Dóna la sensació que el nen està de camí i que porta tot el que té a l'esquena. Probablement està buscant un lloc millor que d'on ve. Però mai podrà assolir el palau. La distància que els separa, al estar difuminada s'intueix com infranquejable. No hi ha camí possible. Produeix tristesa. Aconsegueix plasmar amb bellesa l'essència de la injustícia social.

També m'han captivat especialment els quadres de Munch. A banda del famosíssim "El Grito", m'han commogut "The Sick Girl", "Puberty" i "Dance of Life".

Aquest últim, a primera vista no m'ha agradat gaire. Però al fixar-me i intentar entendre'l, l'he trobat pertorbador i m'he anat qüestionant una serie de coses. Em pregunto si aquesta era la intenció de l'artista.

 

Per què la parella central que balla té els ulls tancats? Semblen tristos i sols, no com altres personatges del darrera que ballen de forma molt més alegre, festiva i eròtica. La noia li passa un braç per darrera del coll però mantenint una distància, i es deixa agafar l'altra mà, però quasi amb desgana. I per què aquesta noia és la única que va de vermell quan la resta, excepte una, van de blanc?

I la noia de la dreta i de l'esquerra, no és la mateixa noia? Però una va vestida de blanc, mira i està a punt de collir una flor i sembla que està contenta. En canvi l'altre va de dol i sembla trista de veure la parella central junta. Em dóna la sensació que està resignada i espera, com si amb el temps, més endavant, pogués arribar el seu moment.

És que la vida consisteix en això? Inocència, infelicitat, resignació.

Però no, perquè darrera hi ha una parella que sembla que voli, una altra que diries que estan fent preliminars per una nit de luxúria, i una dona envoltada de molts homes alegrement. Queda en un segon pla perquè el pintor creu que no arriba mai?

Aquesta obra m'ha deixat intranquil·la.

Tot el que poden evocar els quadres, no es podria transmetre amb paraules, perquè la gràcia és que permet una subjectivitat extrema. Cadascú ho veurà segons els seus ulls, la seva història, el seu estat emocional, la seva situació.

Fins ara valorava els quadres en funció de l'estètica, de si els trobava més o menys bonics. I avui crec que he pogut entreveure altres dimensions que són les que li donen la importància que afortunadament ja té.

Vacances d'estiu - Inici de curs

Ja s'han acabat les vacances.
Per primer cop he tingut unes vacances d'estiu íntegres de platja, en ple Agost i en un lloc típicament massificat: Menorca. Els nostres horaris i preferències han permès que, tot i les condicions desfavorables d'excessiu sol i turistes, les vacances hagin estat tranquil·les i molt agradables, salvant alguna incursió a la platja Macarella i els crits d'alguns nens al voltant de la mitja nit.
La veritat és que tot i que no sóc molt de platja, m'he adonat que és una molt bona opció per anar amb un nen petit.
Han estat uns dies de convivència, molt necessaris de tant en tant per mantenir la proximitat i la intimitat entre els diferents membres de la família.

I acabades les vacances, encara que la calor i la llum de l'estiu ens acompanyin encara unes quantes setmanes, ja tinc al cap l'inici del curs.

És una època de l'any que m'agrada especialment perquè és el moment d'il·lusionar-se i començar coses.
El Pere comença la guarderia i ja no serà un lactant, si no un nen. Enlloc de dormir en un llitet ara dormirà en un matalàs que ell mateix haurà de col·locar i desar. I tindrà molts més companys de classe amb els que jugar, compartir, barallar-se i aprendre coses. No té massa sentit però em fa molta il·lusió.
Jo seguiré amb el piano "piano" i estic pensant en estudiar alguna cosa més, fa temps que tinc la inquietud i penso que potser més endavant és un valor afegit que m'obre alguna porta.

I amb això ja mantinc les meves neurones somiadores incansables entretingudes i satisfetes. Estudio Medi Ambient, Gestió d'Empreses o Psicologia? Ja veurem!

L'hàbit o l'oblit

Segurament és la capacitat que tenim per oblidar el que ens permet seguir vivint deixant enrere experiències que ens han ferit i gent que hem estimat i estimem.

I segurament ajuda molt a tirar endavant la capacitat que podem tenir per construir noves relacions i il·lusionar-nos per coses noves.

Però del que volia escriure ara no és de les coses importants que cadascú viu a la seva manera. Si no de les petites coses que configuren el nostre dia a dia, de com aquestes coses pateixen també un oblit implacable i del valor de mantenir un mínim hàbit perquè no morin en l'oblit, perquè no deixin de formar part del que som.

Em refereixo a petites grans coses com ballar. Mai he pretès ser una ballarina professional ni destacar especialment en aquest art. Però havia assolit un punt, després d'alguns anys de pràctica, en el que sentia que em deixava anar i tot fluïa de forma fàcil i estèticament acceptable. I ara, després d'alguns anys de no practicar, m'he adonat amb horror que el meu cos ja no respon al ritme i la meva ment dóna ordres que són executades de forma maldestre i amb sentiment de ridícul.

Forma part de la nostra naturalesa, estem dissenyats per oblidar-ho tot. L'experiència ens ho ensenya i és un consol que ens acompanya en les situacions doloroses, perquè sabem que ho superarem i que podrem tornar a estar bé.

Quina llàstima no poder aplicar-lo amb criteri i decidir quines coses no volem oblidar. Si fos així ara sabria ballar, fer aquell pastís de formatge tan bo, fer el pi o tirar-me de cap a la piscina, explicar al Pere els contes que explicava als nens de l'esplai, recitar tots els poemes que em va ensenyar el meu pare quan era petita, i qui sap quantes coses més que ja no podré ni recordar.

I la única manera de no oblidar-ho és mantenint un hàbit de repetició. Però no és una opció realista, com a mínim per la gran majoria de coses.

En part però, escriure aquest blog té aquest propòsit. Mantenir l'hàbit d'escriure, centrar-me en alguna cosa que he pensat i ser capaç d'entendre-ho i explicar-ho de forma estructurada. No té pretensions de ser gaire llegit però si de millorar i de recordar-me a mi mateixa qualsevol cosa que cregui important abans que caigui en l'oblit.

Plaer robòtic

De cap manera puc imaginar l'avenç en qualitat de vida que va suposar la incorporació de les rentadores a les llars, perquè mai he rentat la roba a mà excepte en alguna ocasió fa anys i de vacances.
Però si que he sentit el plaer que una màquina, un robot, es posi a fer feina i et regali un temps preciós que abans no tenies.
Tot i que ja fa temps que el tinc, posar el rentavaixelles encara em dóna el plaer de sentir que estic guanyant temps.
I darrerament hem adquirit un robot aspirador, que el deixes en funcionament i va circulant per tot el pis aspirant qualsevol cosa que es trobi pel camí. Observar-lo és fantàstic. Intentar preveure els moviments que farà, veure com acaba trobant els racons que semblava que li passaven per alt i com treballa sense descans.
Però lo millor és tornar a casa i trobar-te el terra net sense que hagi suposat més esforç que apartar-li les cadires i recollir les joguines i els cables per terra.
Simplement m'encanta.

Irresistible

Els 35 ja estan fets, celebrats i assumits.
Aquest any m'ha fet més il·lusió que altres pel fet que és un número que fa goig, com de punt mort. Entre els 30 i els 40, que encara queden prou lluny com per no entrar en pànic.
I qualsevol celebració de pes ha d'anar acompanyada de bon menjar i bon beure.
Com que a més aquest any l'aniversari ha caigut en divendres, he pogut fer una celebració a l'estil gitano. Sopar  romàntic divendres i sopar festiu dissabte, amb marisc, cava, turbio i la millor companyia.
I quan ja s'ha acabat el sopar, arriba el moment de les postres. Són absolutament prescindibles, però a mesura que comences a llegir la carta, pels efectes del vi i pels records de postres anteriors que no s'obliden fàcilment, acabo sense poder resistir demanar-ne una.
El dia del meu aniversari vaig demanar les tres textures de xocolata, que es pot veure a la fotografia. Una presentació excel·lent i prometedora, però no formarà part de les postres inoblidables que em condemnen, com si es tractés d'una pulsió, a demanar-ne sempre després d'un bon àpat.

Del terror a la rutina

Qué pronto lo terrible se hace rutinario. Todos tenemos ese peligroso talento innato: el de convertir los horrores en tareas. Oyes a la gente preguntándose cómo pudieron los alemanes hacer aquello. Yo creo que la respuesta es que convirtieron el exterminio en un trabajo de nueve a cinco. Ya sabes, sueldos... Pausas para el almuerzo... y el personal venía y hacía su trabajo y se iba a casa y cenaba y se dormía y se despertaba y volvía y hacía su trabajo y se iba a casa y cenaba y se dormía y se despertaba y volvía y hacía su trabajo... Así es en parte como se hace todo, especialmente una tarea que es horrible, horrible... Todos tenemos que tener muchísimo cuidado con aquello a lo que podemos acostumbrarnos, chica.

(...)

Es nuestra obligación, imaginarnos mutuamente.

Allan Gurganus
La última viuda de la Confederación lo cuenta todo.

Petites grans sorpreses

Si t'ho proposes i estàs atent, cada dia es presenten oportunitats per gaudir de moments únics. Són paisatges o detalls que mai es tornaran a reproduir de la mateixa manera i que contenen una bellesa capaç de, per uns moments, elevar-te a un altre nivell en el que l'aquí i ara són els protagonistes i tot el demés es dilueix en la no importància.

Quan arriba la primavera, aquestes ocasions es fan freqüents i són tan espectaculars que resulta impossible ignorar-les. Les roselles, els ametllers i els cirerers florits, els brots que neixen en totes les branques, la llum més intensa que projecta ombres nítides i perfilades, etc.

El fet de treballar fora de Barcelona té l'avantatge que cada dia circulo per carreteres i creuo municipis on puc gaudir, encara que fugaçment, de totes aquestes meravelles.

L'altre dia però, no va caler ni sortir al carrer per presenciar un espectacle magnífic. Era un matí gris, que indicava que en qualsevol moment podia començar a ploure. Vaig sortir al balcó per decidir si era més adequat anar amb màniga llarga o curta, i em vaig topar amb un Arc de Sant Martí fantàstic, de llibre. L'emoció va ser tal que no vaig poder evitar despertar al Toni perquè també ho veiés, perquè és d'aquestes coses que encara que te les expliquin amb tot detall, i encara que t'ensenyin fotografies, no hi ha manera de compartir o transmetre la seva grandesa i bellesa.

És una trampa!

Avui he tingut un d'aquells moments que quasi caic a una trampa.
Després de fer tot lo imprescindible i algo més, en matèria domèstica, he sentit una veu interior que m'encaminava a recollir les dues rentadores que estaven esteses per poder fer-ne i estendre'n una altra.
I així la Diana, la noia que ve une hores dimarts per fer tasques de la llar, podria dedicar-se més a la neteja i menys a la roba el pròxim dia que vingui.
La trampa és que l'ordre i la neteja no tenen fi i mai s'acaben.
Un mateix ha de ser capaç de posar-hi límit de forma que es cobreixin uns mínims (absolutament subjectius) i que permeti viure moments de plaer.
Una altra veu interior m'ha fet veure que no cal, que així ja està bé. I he pogut tocar una estona el piano, estar una estona amb el Toni i escriure aquest article tranquilament.
Cal estar sempre a l'aguait!

La mona

En un intent per acostar-me i reviure records de la infantesa, ja sigui per mi mateixa o a través del Pere, un any més el dia de la mona ha estat un dia important.

Un munt de records van passant com fotogrames d'una pel·lícula antiga, i d'una forma inevitable, quasi instintiva, reprodueixo les escenes que vaig viure. Pel Pere. I per mi.

Potser per això les tradicions passen de generació en generació en totes les civilitzacions. Perquè forma part de la naturalesa humana reviure la infantesa reproduint les escenes que per nosaltres van ser importants amb els nostres fills.

I d'aquesta manera per ells també seran moments especials i quan siguin grans també tindran la necessitat de reviure'ls i transmetre'ls.

Pensant en això tinc sensacions diferents. En part m'agrada i m'afalaga pensar que formo part del motor d'una cultura i civilització que assoleixen nivells de complexitat i riquesa extraordinaris, com ara que els padrins cada any regalin un pastís amb sofisticades guarnicions de xocolata.

Per una altra banda, m'adono que no tinc elecció, que en el fons sóc esclava dels meus records, la meva educació i la meva cultura.

La mona però, endolceix i arracona el sentiment d'esclavitud.

Quin gran dia i com m'agrada la xocolata.

Un nou repte... o un caprici

Fa un parell de setmanes, a casa d'uns amics vaig veure que tenien un teclat. El vaig provar i em va sorprendre lo bé que sonava. El so em va captivar de seguida i el fet que fos possible tocar-lo amb cascs sense molestar ningú i a qualsevol hora, immediatament va despertar en mi el desig de tenir-ne un i de poc a poc aprendre'n.

Com és que no se m'havia acudit abans?

És un instrument preciós, sociable, que et permet cantar i amb un assortit de cançons i estils musicals infinits.

L'inconvenient és que és molt difícil. Però això és un repte i no és problema perquè ningú m'examina i no haig de demostrar res. Tampoc aspiro a professionalitzar-me, només divertir-me i sentir el plaer de prosperar, tot i que lentament.

Dit i fet ja tinc un piano, un teclat més ben dit. Mai he tingut la virtut de la paciència, ni tampoc puc presumir de reflexionar i ser madura a l'hora de comprar alguna cosa que em fa il·lusió.

Però estic contenta com una nena petita amb una nova joguina. I què seria la vida sense aquests reptes en els que t'il·lusiones, arribin o no a bon port.

Els primers passos

L'emoció d'entrar a formar part del club dels bípedes no la recorda ningú, però quan veus un nadó fent els seus primers passos no calen gaires records per saber que és una de les satisfaccions més grans de la vida.

El Pere sovint cau de la pròpia excitació que sent, i a vegades es concentra tant que redueix la velocitat, moment en el que comença a balancejar-se i acaba caient de cul a terra.

La saviesa popular impera un cop més i molt encertadament fa que els nens encara duguin bolquers quan comencen a caminar.

Veient-lo passejar pel món amb les mans lliures, mirant endavant i somrient m'ha fet veure'l més gran de cop. Quan el veig caminar ja no el veig com un nadó, si no com un nen petit, com una personeta a la que res podrà aturar.

Però no, encara és un nadó i ens necessita per fer i per desfer. I al cap d'una estona està cansat i plora sense saber que només necessita dormir per tornar a estar bé.

Afortunadament, encara que cada cop els progressos són més ràpids i espectaculars, tot és progressiu i la naturalesa ens dóna temps per anar digerint tots els canvis que es van succeint.

Carnaval Carnaval

Una festa pagana i tradicional, possiblement la més divertida de tot l'any, i que fa tants anys que no celebro com cal.

I aquest any, preparant la disfressa pel Pere a última hora, m'he tornat a recordar de com m'agrada aquesta festa i he tornat a pensar que no pot ser no celebrar-la.

S'ha acabat.

L'any vinent em disfresso i me'n vaig de rua ni que sigui només amb el Pere. Encara que m'hagi de disfressar d'alguna cosa ridícula perquè ell encara serà petit i probablement voldrà disfressar-se d'alguna cosa que entengui, com ara un animal.

Són moments que m'alegro de no tenir una nena per no haver de viure el disgust que em demani disfressar-se de fada o pitjor, de princesa.

Sigui com sigui l'any vinent torna la festa de Carnaval a la meva vida. La festa que et permet jugar a ser algú altre durant unes hores i t'allibera de tu mateix petites estones.

Es veu que abans era una festa on el protagonista era l'excés, i que era una manera de preparar-se per la dura quaresma. Una festa pagana que no podem perdre ni permetre que passi a segon pla per la invasora Halloween.

Cap per avall

Quan menys t'ho esperes, sense avisos i sense pietat per la calma relativa que pots estar gaudint en la inconsciència, en un moment tot es pot posar cap per avall.

Una trucada amb una mala notícia, el resultat d'una analítica, una moto que no has vist, una oferta de feina a la que no pots dir que no, una idea que com una llavor es planta al teu cap i ja no hi ha manera que no creixi, ...

Hi ha infinites coses que poden passar. I ho sabem, encara que inevitablement sempre ens enxampi per sorpresa.

I això és el que m'ha passat aquests dies, però estalviant-me la mala notícia.

Una molt bona oferta de feina m'ha fet trontollar l'estructura i els plans en els que còmodament m'havia refugiat. I m'ha fet replantejar prioritats i obrir els braços a nous escenaris.

Finalment ha quedat en res i torno a buscar la comoditat que sentia en l'estructura i els plans de fa uns dies. Però quan torno a seure al mateix lloc al cap d'un temps els coixins han recuperat volum i estan freds, costa un temps tornar a estar còmode, i he pres consciència de la immobilitat i això li treu la dolçor, i tot plegat em mareja.

L'emoció d'aprendre

No puc imaginar-me la satisfacció i el plaer que deu sentir el Pere cada vegada que aprèn alguna cosa nova.

Ahir per primer cop vaig estar observant un nou èxit en el seu recorregut per aprendre com funciona el món: introduir objectes petits en un de més gran i treure'ls, i així successivament.

És un tema universal a l'edat d'aproximadament 12 mesos.

Ho feia sense parar i manifestava una excitació tan pura que era inevitable no contagiar-se.

No puc explicar de quina forma, però si que puc dir que és preciosa, la manera com estar amb un nen de 1 any et rejoveneix per dins.

La metamorfosi

Darrerament he observat que sóc víctima d'una transformació vital en el moment que travesso la porta de la guarderia, tant d'entrada com de sortida.

Arribo corrents perquè he sortit amb el temps just, pensant en un munt de coses que cal fer aquell mateix dia i en el transcurs dels pròxims i lamentat totes les coses que no he tingut temps de fer. Qui sap quantes neurones creuades pensant quasi simultàniament coses tan diverses com que només queda llet en pols per un parell de dies i que l'accident laboral de la setmana passada l'haig d'incloure a la reunió amb Direcció pel mes vinent.

I de sobte entro a la guarderia i el temps cobra una altra dimensió. Hi ha una aureola d'innocència i bondat que s'encomana. Tothom té tot el temps que cal i tothom és amable, està alegre i t'ajuda amb el que pot.

La gent t'aguanta la porta encara que s'hagin d'esperar perquè ets a 10 metres, ajuda als avis a baixar els cotxets per les escales, busca a veure qui pot haver perdut un biberó que ha quedat sol sobre la taula, etc. Tothom saluda i somriu, de tot cor.

I és que els nens petits en general treuen lo millor de nosaltres, i la guarderia és possiblement l'ambient més infantil que pots trobar.

La seva innocència pura desarma les nostres desconfiances i les nostres exagerades preocupacions.

Surto i inconscientment corro per no perdre el semàfor. I el ritme dels passos i l'ambient bulliciós de la ciutat tornen a esvalotar les meves neurones. I la calma i l'amabilitat internes s'amaguen i esperen el seu pròxim torn.